-
 

10 raons per admirar Lance Armstrong

Article posted on diumenge, novembre, 28, 2010 at 12:38

Esquerp i poc amic dels periodistes, sempre havia vist Lance Armstrong com un tipus avorrit, gris i sense el més mínim carisma. Tot i la meva afició al ciclisme i veure’l any rere any vestit de groc als Camps Elisis de París, no trobava cap motiu per emmirallar-me en una persona com ell. Tot va canviar quan el ciclista corria per guanyar el seu sisè Tour de França. Va ser llavors quan vaig interessar-me per la vida d’aquell ciclista nord-americà a qui havien diagnosticat un càncer testicular, que havia sabut vèncer la malaltia i que havia estat capaç de guanyar una competició tan exigent com el Tour en repetides ocasions, escrivint així una història de superació personal com n’hi ha poques. La lectura del llibre ‘It’s not about de bike’ (‘Mi vuelta a la vida’, en castellà), escrit per ell i Sally Jenkins, em va fer canviar de dalt a baix la imatge que tenia d’ell.

Ara que el set vegades campió del Tour prepara la retirada definitiva del ciclisme per al gener i mentre s’ultimen els detalls per al rodatge de la pel·lícula inspirada en la seva vida, voldria exposar-vos 10 raons per admirar Lance Armstrong.

1-) Per afrontar el càncer amb optimisme. Corria el 1996 i Lance Armstrong tenia 25 anys. El que en principi s’havia diagnosticat com un càncer testicular va resultar haver-se estès pels pulmons i pel cervell. Els metges li donaven menys d’un 50% de possibilitats de sortir-ne amb vida. Les possibilitats de tornar a competir semblaven senzillament inexistents. Ell no només va confiar que sobreviuria sinó que va decidir que tornaria al ciclisme professional.

2-) Pel seu treball, esforç i tenacitat. La seva determinació va arribar fins al punt d’entrenar-se a diari sobre una bicicleta estàtica en ple tractament de quimioteràpia (les imatges del final del primer vídeo són colpidores). Aquesta constància la va mantenir al llarg dels anys, quan va tornar a competir per guanyar el Tour. S’entrenava 365 dies a la setmana, Nadal, Cap d’Any i totes les festes incloses. Era igual si plovia o si nevava, si feia fred o si feia sol. Les adversitats climatològiques també se les trobaria a la cursa i ell seria el que estaria més preparat per resistir-les.

http://www.youtube.com/watch?v=e8vL7qod6Xs

3-) Per adonar-se dels motius del càncer i compartir-los. Armstrong explica a ‘It’s not about the bike’ que la seva infantesa i joventut a Texas van estar marcades pel ressentiment envers al padrastre que l’havia maltractat. Òbviament, mai més ha volgut portar el seu cognom.

4-) Per la fortalesa mental. Armstrong va utilitzar també el poder de la ment per vèncer la malaltia. Ell ja era fort mentalment, ja que la seva mare —una persona molt especial per a ell— l’havia anat curtint: l’obligava a acabar les curses, tot i que en diverses ocasions havia hagut de passar la vergonya d’acabar últim. La fortalesa mental usada per vèncer la malaltia va servir-li després per aguantar totes les exigències de la cursa. És clar que ell també patia en pujar a ritme un port de categoria especial però, en comptes d’afluixar, seguia pedalant fort. Havia après a conviure amb el patiment i amb aquell «dolor just allà on el múscul s’agafa a l’os». La frase que més m’agrada d’ell, surt al seu segon llibre, ‘Viure cada segon’: «el dolor és transitori, però el descoratjament perdura tota la vida”. La malaltia va convertir un corredor irregular en un campió sense rivals.

5-) Per tirar endavant tot i arruïnar-se. L’equip pel qual havia acabat de fitxar abans del diagnòstic (havia aconseguit el que creia que era el contracte de la seva vida), el Cofidis, el va donar per poc menys que mort i li va retirar tot el suport, òbviament també l’econòmic. El texà s’ho va haver de vendre gairebé tot per seguir els tractaments. Tornar a la competició tampoc va ser fàcil. Cap equip el volia fitxar. Així doncs va haver de començar a córrer sense sou i cobrant per resultats. Afortunadament tot canviaria amb l’ingrés a l’equip de l’US Postal, dirigit pel seu amic Johan Bruyneel.

6-) Per haver guanyat set Tours consecutius, del 1999 al 2005. És l’únic que ha aconseguit fer-ho i caldran com a mínim cinc anys més perquè un ciclista superi la gesta. L’únic que sembla estar capacitat per fer-ho és Alberto Contador, si es resolen les acusacions de dopatge.

7-) Perquè no s’ha demostrat que es dopés. Els grans corredors sempre han estat sota la sospita del dopatge. Lance Armstrong s’havia de sotmetre a proves durant tot l’any i es jugava la carrera si es negava a fer-les. Els inspectors es presentaven a casa seva sense previ avís, sovint en els moments més inoportuns. El cas més alarmant va ser quan la seva esposa i ell sortien cap a l’hospital perquè ella anava de part, tal com explica en el segon llibre. Els inspectors van presentar-se-li a casa just llavors. Ell no es va poder negar a fer la prova i ella va haver de marxar sola. Amb escenes com aquella, no és d’estranyar que es trenqués el seu primer matrimoni.

8 -) Per la generositat envers els companys. L’objectiu de Lance Armstrong sempre era guanyar el Tour i tenia tot l’equip sacrificant-se perquè ell pogués aconseguir-ho. Durant la resta de la temporada, era el texà qui treballava perquè la resta dels corredors aconseguissin els seus objectius. Els feia de gregari o fins i tot els portava la beguda i el menjar, des de darrera del pilot fins arribar a la posició de cadascú.

9-) Per muntar la fundació LIVESTRONG i ajudar els malalts de càncer.

Lance Armstrong al Tour de 2009, a la sortida de l'etapa de Barcelona. Foto: Albert Rossell

Lance Armstrong al Tour de 2009, a la sortida de l'etapa de Barcelona. Foto: Albert Rossell

10-) Per ser agosarat i, després d’estar tres anys sense competir, presentar-se al Tour de 2009 amb l’objectiu de guanyar-lo. Als seus gairebé 38 anys, va aconseguir ser tercer. La convivència entre els dos líders a l’Astana, ell i Alberto Contador, no va ser gens bona i va enrarir el clima en el si de l’equip. Ja se sap que mai hi poden haver dos galls dins un mateix galliner. Tant de bo el fluix paper de Lance Armstrong al Tour del 2010 no tregui mèrits a la seva brillant carrera i a la seva història de superació.

Fonts:

  • ARMSTRONG Lance i JENKINS Sally (2007) ‘Mi vuelta a la vida’, Barcelona, RBA Libros
  • ARMSTRONG Lance i JENKINS Sally (2004) ‘Viure cada segon’, Barcelona, La Magrana
Share:
  • Print
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Yahoo! Buzz
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Google Buzz
  • LaTafanera
  • LinkedIn
  • Meneame
  • Posterous
  • email
Etiquetes: , , , , , , ,

Sense Comentaris2 Comentaris

  • Un article molt interessant que ens apropa a la vessant més humana d’un esportista excepcional que, malgrat els seus defectes, és un exemple de superació personal davant les adversitats.
    M’ha agradat conèixer aspectes personals de la seva vida que desmitifiquen l’imatge d’un personatge esquerp i antipàtic.
    Felicitats pel bloc.

  • Ostres, Josep Mª, quina alegria tornar a saber de tu! Espero que em truquis quan tornis per la comarca. Una abraçada!

Deixa un comentari





By Bitscuits