-
 

Amparo Treig: “Tothom pot arribar a ser la millor versió de si mateix”

Article posted on diumenge, gener, 8, 2012 at 22:54

Amparo Treig és psicòloga i terapeuta floral al centre En Cos i Ànima. Espai Terapèutic d’Igualada (Anoia). Forma part de la Junta Directiva de la Societat per a l’Estudi i la Difusió de la Teràpia del Dr. Bach a Catalunya (Sedibac) i des de desembre de 2011 presideix l’Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’Anoia (APPA), una entitat que pretén apropar la psicologia a la societat i on els professionals que en formen part posen en comú l’experiència del seu treball solitari a les consultes.

—Per quins motius una persona acudeix a un consultori de psicologia?

—El més habitual és per motius d’angoixa, ansietat i síndromes depressius i tristesa. Sovint et trobes amb  la frase  “no sé què em passa”. Llavors, quan ajudes a la persona a tibar del fil, te n’adones que són persones que han estat molt de temps suportant una situació de pressió. Creuen que ho han estat portant bé i al final peten i no saben per què. Aquí és on el paper i la postura del professional és de vital importància perquè sigui la persona qui descobreixi què és el que li ha estat passant i per què.  També veig separacions o situacions problemàtiques de parella i dubtes sobre si s’han de separar o no, la qual cosa també comporta angoixa i ansietat. A la consulta també es treballa la teràpia de parella.

—Fins a quin punt l’actual context econòmic afecta el nostre estat anímic?

—És cert que el tema estrella, des de fa dos anys, és la incertesa davant d’aquesta situació. Això genera ansietat, angoixa i sobretot desil·lusió, perquè la persona no sap com tirar endavant. Pot semblar una paradoxa, ja que davant d’aquesta incertesa hi ha una por econòmica i aquesta mateixa por econòmica no t’hauria de permetre demanar ajuda privada. Tot i així, pel que veig aquí, el client ja ha anat al metge de capçalera o ha buscat ajuda per millorar l’estat anímic. A la sanitat pública —encara que no tothom— són partidaris de la medicació. Aleshores, la persona es pren la medicació, però veu que la situació no canvia i que, quan se’n va l’efecte de la pastilla, en necessita una altra. És llavors quan busca una ajuda més especialitzada.

Amparo Treig, psicòloga i terapèuta floral

Amparo Treig, psicòloga i terapèuta floral

—Per què unes persones resisteixen millor les adversitats que altres?

—Depèn de la manera de ser de cadascú, però hi tenen força a veure els factors de protecció i els factors de risc. No és el mateix una separació quan tens una família que et dóna suport, que trobar-se sol davant d’aquesta mateixa situació, perquè no et parles amb la família o perquè vius a l’estranger. Tenir la família a prop és un factor de protecció. Un altre factor de protecció és tenir un bon ambient laboral. Hi ha persones que a casa se senten fatal, però a la feina se senten recolzats. O pot passar al revés, que a la feina hi estiguin malament, però a casa s’hi trobin a gust.

—Dius que depèn de la manera de ser de cadascú. Fins a quin punt aquesta manera de ser es pot canviar?

—Tothom pot arribar a ser la millor versió de si mateix. Tots venim a aquest món sense llibre d’instruccions, però arriba un moment a la vida que hem de prendre consciència que hi ha comportaments i actituds que ja no ens funcionen. Si no, hi ha el risc real de patir tot tipus de simptomatologia recurrent i anirem sempre amb l’etiqueta de víctima de les nostres circumstàncies. Els casos, per exemple, de depressions repetitives provenen de conductes desadaptatives. La persona està funcionant d’una manera que no li està anant bé. El que passa és que no se n’adona. El fet que no sàpiga com sortir-se’n no vol dir que no se’n pugui sortir.

—Però una persona introvertida, per posar un cas, no podrà ser mai la persona més extravertida del món.

—Potser no li cal. No ha de ser extravertida pel fet que la seva parella ho sigui, per exemple. Es tracta d’acceptar-ho —que no és el mateix que resignar-se— i de no comparar-se. La introversió no és dolenta. Tot depèn de si ho enfoques com a problema o com a característica pròpia. Una persona reservada pot sentir-se incòmoda quan hi ha molta gent però, quan vulgui o quan se senti còmoda, ja es mostrarà més oberta. Simplement es tracta de saber-ho portar, entendre-ho i acceptar-ho com a una qualitat pròpia, i no com a un defecte.

—Darrera un posat seriós, sovint hi ha un individu tímid

—Aquesta façana és un mecanisme que va bé mentre la persona el necessita. Durant tota la vida la persona està aprenent mecanismes de supervivència perquè els necessita, ja sigui perquè viu en un entorn desestructurat, perquè a l’escola l’estan matxucant, perquè els pares són un món a part o pel motiu que sigui. Però arriba un moment en què aquest mecanisme de supervivència que s’ha muntat ja no fa falta, tot i que durant molt de temps li ha anat bé per no sentir-se pitjor.

—Per què una psicòloga de formació com tu decideix passar-se a la teràpia floral?

—No passo d’una cosa a l’altra, sinó que les complemento. El marc teòric de la teràpia floral és una informació que a la carrera de Psicologia no et donen. Les flors de Bach són un complement brutal per a la psicologia, ja que el seu llenguatge et parla dels estats d’ànim i de les emocions humanes. A mi em van ajudar a ordenar els coneixements teòrics adquirits a la carrera per poder-los aplicar a la pràctica de la vida real.

Enllaços relacionats:

Share:
  • Print
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Yahoo! Buzz
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Google Buzz
  • LaTafanera
  • LinkedIn
  • Meneame
  • Posterous
  • email
Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Sense comentaris

Deixa un comentari





By Bitscuits