-
 

L’elefant encadenat: el meu conte preferit d’en Jorge Bucay

Article posted on diumenge, abril, 24, 2011 at 10:13

De petit, m’agradava el circ. M’encantaven els números amb  animals i l’animal que més m’agradava era l’elefant. M’impressionaven les seves enormes dimensions i la seva força descomunal. Després de la funció, en sortir de la carpa, em quedava estranyat en veure l’animal lligat a una petita estaca clavada a terra amb una cadena que li empresonava una de les potes. La cadena era gruixuda, però l’estaca era un ridícul tros de fusta clavat a pocs centímetres de terra. Era evident que un animal capaç d’arrencar un arbre de soca-rel també podia tibar d’aquell minúscul tronc i fugir.

—Per què no l’arrenca i s’escapa? —vaig preguntar als pares.

L'elefant encadenat del conte de Jorge Bucay

Em van contestar que era perquè estava ensinistrat. La resposta, però, no em va satisfer. «Si estava ensinistrat, per què el tenien lligat?». Vaig preguntar a parents i mestres i va passar molt i molt de temps fins que algú que va resultar ser prou savi em va donar una resposta convincent: «L’elefant del circ no s’escapa perquè està lligat a una estaca semblant des que era molt, molt petit».

Aleshores em vaig imaginar l’elefant acabat de néixer i lligat a una estaca. Segur que l’animal va tibar i tibar tractant d’alliberar-se. Devia acabar el dia esgotat perquè aquella estaca era més forta que ell. L’endemà devia tornar-ho a provar amb el mateix resultat i l’endemà següent igual. I així fins que un dia terrible per a la resta de la seva vida, l’elefant va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Des de llavors, l’elefant tenia gravat el record de la seva impotència. I el que és pitjor, mai més va tornar a qüestionar-se aquell record i mai més va tornar a posar a prova la seva força.

Sovint a les persones ens passa el mateix. Vivim encadenats a estaques que ens treuen llibertat. Pensem que «no podem» fer tal cosa o tal altra senzillament perquè un dia, fa molt de temps, ho vam intentar i no ho vam aconseguir. Llavors ens vam gravar a la memòria aquest missatge: «no puc i no podré mai». Aquesta creença autoimposada ens ha limitat des de llavors i no l’hem qüestionada més. Segurament ara som més forts i estem més preparats, però aquell record ens frena a l’hora de provar d’alliberar-nos.

Si vols, pots escoltar el conte explicat pel mateix Jorge Bucay.

Font:

  • BUCAY, Jorge (2004) ‘Escolta’m’, Barcelona, La Magrana
Share:
  • Print
  • Digg
  • del.icio.us
  • Facebook
  • Yahoo! Buzz
  • Twitter
  • Google Bookmarks
  • Google Buzz
  • LaTafanera
  • LinkedIn
  • Meneame
  • Posterous
  • email
Etiquetes: , , ,

Sense Comentaris2 Comentaris

  • Interessant reflexió. Les cadenes més poderoses són les cadenes interiors, les que creiem que no podem trencar malgrat fa molt de temps que no ho intentem.

    També hi ha cadenes voluntàries, aquelles que no volem trencar perquè són la coartada perfecta per a la inacció, la justificació de la comoditat de no qüestionar-nos res.

    Mirar d’emancipar els éssers humans és, per tot això, una tasca feixuga, però d’agrair.

    • Gràcies pels teus comentaris, Bernat. Ets una de les persones a qui m’agrada més escoltar. Els teus comentaris sempre són encertats.

Deixa un comentari





By Bitscuits